El Gerro és una història real. Aquesta història comença en una casa on vaig viure algun temps, a la Secuita. En aquesta casa hi havia el costum de guardar la clau d’entrada, amagada, dins d’un gerro, de tal manera que qualsevol pogués entrar si sabia el secret. Després de bastants anys usant el gerro com cau de la clau, aquesta es va canviar de lloc i el gerro va quedar buit i sense utilitat.
Després d’algun temps, un carboner comú, un ocell groc de cap negre i taques blanques, va començar a fer acte de presència pel porxo, temptejant el gerro fins que es va decidir a començar a construir un niu al seu interior.
En qüestió de dies ja hi havia ous i en res es van començar a sentir crits desesperats d’ocells nadons. Si hi treies el cap s’hi podien veure només boques obertes i silenci ja que confosos per la teva presència, creien veure en la teva ombra a la seva mare i obrien la boca fins l’estómac a veure si els queia una mica de menjar.
Van créixer rà pid i els van sortir plomes.
Seguien igual d’escandalosos.
Quan ja semblava que això acabaria, que ja segur anaven a sortir volant, la mare va deixar d’aparèixer. Cada vegada se sentien menys els ocells dins del gerro i la mare finalment va desaparèixer.  El desenllaç va ser tan rà pid com tota la resta, tots els ocells van morir a l’interior del gerro aquest any, però el Carboner no va desistir i va seguir usant el gerro fins ara.
La resta d’anys, tots les cries van sortir volant i cada any segueixen habitant el gerro.
